Les ruptures generalment no són senzilles. De fet, prendre la decisió d’una ruptura o acceptar que alguna cosa “ha acabat” pot comportar un procés dolorós. Pensem en les relacions de parella, un entra a una relació dipositant una sèrie d’il·lusions, plans i sentiments i brinda, al llarg de la relació, el millor (i el pitjor) d’un/a mateix/a. La relació va evolucionant, és com un ball, un fa un moviment i l’altre respon, tots dos es retroalimenten, i si tot va bé, el ball és meravellós. Hi ha moments en els que pot ser que, sense voler, ens trepitgem el peu, no ens acoplem a la dansa, la música canviï i haguem d’aprendre un ritme nou. Hi ha processos de transició perquè així és la “vida”. La vida canvia, les persones es mouen, el moviment genera més moviment i l’adaptació-evolució és imminent. I en tot aquest procés, de vegades, cal dansar per última vegada “aquesta” cançó i tancar la pista, tancar cicles.
És possible que hi hagi una crisi que ens porti a conscienciar la nostra realitat actual i a replantejar certes coses: com em sento?, és així com vull seguir vivint?, com preferiria sentir-me?, què puc escollir?, quin pas vull donar?, quin camí decideixo transitar? Mostrar honestedat cap a un/a mateix/a és de valents. Acceptar la realitat interna i externa i decidir caminar cap a un lloc sa quan l’anterior deixa de ser fructífer requereix amor propi. I l’amor propi, per molt bonic que soni la paraula, no sempre és fàcil. Tornem a l’exemple d’una relació de parella; dipositem un seguit d’idees, emocions i desenvolupem una forma de viure. Si, per alguna raó, això deixa de funcionar i es decideix finalitzar la relació, la ment, emoció i forma d’actuar poden buscar aferrar-se a allò “conegut”, per més que ja no sigui saludable. I és aquí quan la pràctica de l’amor propi pot resultar complexa.
Però què és l’amor propi? Diversos especialistes han abordat aquest tema i potser és un tema que requereixi un apartat especial per a aprofundir-hi. Tractant de sintetitzar, podríem dir que amor propi significa tenir un gran respecte pel propi benestar (físic, mental, emocional, social i espiritual), és acceptar i ser empàtic amb un/a mateix/a, i ocupar-se de les pròpies necessitats, sense sacrificar el propi benestar per complaure el dels altres o sacrificar el propi benestar per complaure les nostres pors. Si això ho apliquem a les ruptures, per molt dolorós que sigui una ruptura, l’amor propi és una pràctica que ens acompanya a afrontar i sortir-nos-en de la situació. L’amor propi, en aquest cas, permet entendre que, encara que passem per una ruptura, no tot s’ha “trencat” i comprendre que, tot i que porta temps recuperar-se, et recuperaràs.
L’amor propi acompanya la presa de decisions cap a una vida gaudible després d’una ruptura, permetent transitar el dol per allò que ha acabat, reconeixent i acceptant el dolor, però sense permetre el patiment. Permetre sentir emocions com ira, tristesa, ansietat, solitud, irritabilitat, por, nostàlgia, malenconia per posteriorment donar pas a l’alleujament, amor, confiança i acceptació. Permetre l’autocura i brindar espais de descans, de gaudi, d’auto-afecte, d’atendre tant les necessitats socials (de demanar ajuda, de sentir-se acompanyat) com físiques (son i alimentació).
Quan saber si necessito ajuda en el procés? Si t’ho estàs qüestionant, potser és perquè és el moment de demanar-la. No cal esperar que estiguem patint per acudir a algú que pot acompanyar-nos a transitar un trencament de la forma més sana i curta possible.
Gabriela Rangel, psicòloga i psicoterapeuta
T’ha inspirat aquest article? Pots compartir les teves reflexions deixant un comentari al bloc o a les xarxes socials de Sínia: @sinia_institut_holistic