Et sona això de “en casa del herrero, chuchillo de palo”? De vegades em sento súper identificat amb aquesta dita. No sempre i no amb tot. A la consulta sempre us pregunto: creus que estàs estressada? Tens temps per a tu? Hi ha algun element social com la parella, la feina, els amics o la família que et generi preocupacions? Jo a més de tenir consulta, ser autònom, fer ponències, portar les xarxes socials, ferevolucionar el meu projecte i estudiar, sóc coordinador (i entrenador) en un club de futbol sala. Això que vol dir… que treballo literalment de dilluns a diumenge. És cert que faig dues coses que m’apassionen i durant molt de temps amb aquest pretext i el de que “sóc jove” he anat tirant.
Amb el pas dels anys m’he hagut d’obligar a posar-me límits. Diumenge a la tarda i dilluns al matí, són sagrats. I si puc els divendres a la tarda també. Normalment els dilluns al matí aprofito per fer gestions, els divendres a la tarda per veure els amics i els diumenges a la tarda per… NO FER RES! És veritat que no tinc una jornada laboral de quaranta hores amb un horari fix i que sovint em puc permetre minibreaks. Però també em passa tot el contrari, que en moments que en principi no treballo, em costa molt desconnectar. Per això, considero “no fer res” tot un art.
Ens ha tocat viure el segle de la productivitat a qualsevol preu, fins i tot el de la nostra salut. Això és imperdonable a nivell social per aquells que ens imposen un ritme de vida alt, vivint envoltats de contaminació, de soroll, de presses, de problemes banals…
Però també és imperdonable que a nivell individual no fem res al respecte. Vivim constantment estressats i sovint no ens n’adonem. Però si et pregunto si tens ansietat, pateixes lapsus, tens temps lliure, problemes de memòria, sensació d’anar tot el dia desbordat… Segurament em diràs que sí..
L’estrès, encara que ens passi desapercebut, és un mecanisme de defensa que el cos té quan percep perill. Evolutivament, els perills han canviat molt. Ara no correm davant d’un lleó. Correm per arribar a temps a recollir els nens a l’escola després d’una jornada de vuit hores aguantant a un cap que no suportem. Aquest mecanisme de defensa s’esgota, però no ho fa de cop i ens va avisant pel camí. És la nostra responsabilitat escoltar el cos i actuar en conseqüència.
Amb els anys he anat millorant el meravellós art de no fer res. Al llarg de l’any faig parades dràstiques. Si alguna cosa bona té ser autònom és que amb una bona planificació pots fer vacances quan vulguis. Aleshores el meu primer objectiu és pautar quan i com faré vacances durant l’any. Miro el calendari esportiu, que és el que marca el tempo d’allò obligatori (sóc coordinador i entrenador d’un equip de futbol sala) i reservo uns dies per no fer res.
Normalment procuro fer un pont de quatre dies cada vegada que hi ha cap de setmana sense partits. Així compenso les tres o quatre setmanes amb només “un dia” de descans. Després arriben les vacances curtes de Nadal i Setmana Santa. Aquí tinc ja una mica més de marge i sempre procuro sortir de casa, però a prop. A prop perquè de vegades és pitjor el remei que la malaltia. Vielha, per exemple, és una de les destinacions que frequento aquestes dates. ¿I què faig aquí? Res. Res que em faci pensar. Gaudeixo la muntanya, descanso, llegeixo, faig excursions amb bici, surto a sopar… Res que em suposi un estrès.
I finalment, l’estiu. Estiu és la meva època preferida perquè, si he fet bé les coses durant l’any, puc fer un reset. Puc fer una desconnexió real, aviso als meus pacients i estic uns dies sense tocar l’ordinador ni el telèfon. Sempre que puc faig una setmana de descans al juny, una altra al juliol i finalment arriba l’agost, que normalment és el mes amb menys feina de l’any. Escolta tu, doncs aprofitem-ho, no?
Sé que t’ho pinto molt bonic i que segurament la teva situació és diferent de la meva. Però per això dic que és un art! No sempre és fàcil permetre’s descansos, relaxar-se i viure. Però crec que és imprescindible anar modificant poc a poc la teva vida perquè, en la mesura que et sigui possible, no visquis sempre a tot tren. T’asseguro que quan comencis, faràs un canvi de xip i cada vegada les teves planificacions i preses de decisions també estaran orientades a controlar el teu estrès al llarg de l’any.
Marc Serra, psiconeuroimmunòleg.